Qui és la Gent de Pedra?

A les muntanyes (serres del Garraf-Ordal) que voregen el marge dret de la Vall Llòbrega (riu Llobregat) sorgeix un afluent (riera de Rafamans, La Palma) que puja cap a la Vall Tancada (Corbera de Llobregat) on viu la gent de Pedra. Un segon torrent (riera de Sant Joan) arriba fins a les Aigües Tosses (Sant Andreu de la Barca) on viuen els homes Blaus. A l'estany Blau (Pallejà) se celebren les iniciacions de les noies. Al roc de la Pedra Dreta (Castellví de Rosanes), les dels nois. Endins la serralada (Cervelló, Vallirana, Gavà) hi ha el territori dels Tops.
 
«A pocs dies de camí, existia un poblat de gent que vivia dins de la terra, entre unes penyes. Usaven la pedra tallada com a eina i veneraven les roques i, per això, els anomenaven la Gent de Pedra. Tenien estranys costums i els seus bruixots rebien de la terra poders meravellosos que guarien les malalties i obraven miracles. No tenien por de les feres, sinó que vivien amb elles... Hi havia un temple sagrat on es podien consultar els déus. Consagrat a la lluna, Bera els permetia rendiments extraordinaris dels fruits de la terra. Tant era així, que sense conèixer el peix, vivien i estaven ben nodrits només amb plantes que cultivaven i amb la llet i el formatge dels seus ramats de cabres. La Gent de Pedra no tenia por de la foscor de les coves perquè tenien el secret de la llum de la lluna, amb la qual podien vèncer, en la nit, el dia.»

Pàgina 11-12 Gent de Pedra

L'Aristot, el déu guerrer

 A la paret de roca de la vall de Rafamans, sota les penyes de l'Aristot i per sobre de la masia de Mas Tabà, hi ha una estranya cara esculpida que fa més de set homes d'alçada.

«Va ser en aquell moment quan la va veure. A hores d’ara creia que havia rebut totes les sorpreses que podia suportar un home, però allí al davant en tenia una altra que les superava totes. La impressió que va tenir va ser tan gran que va haver de seure i esperar uns minuts per calmar-se abans d’atrevir-se a mirar-la de nou.»

«Davant seu, a la paret de pedra de les penyes de la banda esquerra que dominaven la vall, a l’altre costat del riu, il·luminada de ple pel sol del migdia, hi havia, poderosa i omnipotent, la cara de Déu, que el mirava. Era la cara d’un Déu Guerrer; duia barba i anava cofada amb un barret. Una cara esculpida a les penyes, gran com set homes, el mirava, seriosa.»


Pàgina 48 Gent de Pedra

Arbitzan, el gran bruixot

Arbitzan és el Gran Bruixot de la tribu, governa amb ús de la màgia i aplica un règim basat en la por. El personatge està inspirat en una pintura de la cova Les Trois Frères,  situada a la localitat de Montesquieu-Avantès, al departament d'Ariège, França.

«Era davant d’un home important, això ho va saber de seguida: anava vestit amb una pell preciosa, blanca i canyella, probablement d’un cerval o d’un ant; duia sobre el pit un munt de collarets de dents, amulets i altres penjolls; i, el més espectacular de tot, sobre el cap portava unes banyes de cérvol enormes que impedien que ningú no se li pogués atansar per tocar-lo. Deuria ser un bruixot o un sacerdot del Déu Guerrer, perquè el va rebre amb una cançó molt estranya:

─Hani, hani ho, honi ha. Hani, hani ho, honi ha ─va dir el bruixot mentre feia saltirons al voltant de Jubal.

El bruixot realitzava una mena de dansa, abaixava les astes de cérvol fins a gairebé tocar el terra i després aixecava el cap a la vegada que feia un moviment amb els dits, com si llancés al visitant algun conjur mentre l’aspergia amb un ungüent invisible.

Llavors el va mirar. Tenia els ulls clars com la mel, quasi grocs, travessats verticalment per una fina ratlla negra que li conferia un aspecte salvatge.»

Pàgina 49 Gent de Pedra

Els gorgs dels diables

A la riera de Sant Joan l'aigua ha creat uns estranys gorgs que han foradat la roca. Se'ls coneix amb el nom dels Gorgs de la Mola, perquè antigament el salt d'aigua s'utilitzava per fer girar la mola d'un molí de farina.  La bellesa dels salts, el contrast de l'aigua verda amb la roca roja, han inspirat un dels passatges de la novel·la La pedra del Sol, on reben el nom de "gorgs dels diables". 

"A partir d’aquell punt, l’aigua es precipitava embogida i, per un forat excavat en la roca, desapareixia fent un salt al buit. En saltar, l’aigua era blanca. A sota el salt, l’aigua era verda maragda, bellíssima. Formava un estanyol que es buidava riu avall, ràpid, ràpid, enmig d’un barranc de gorgs esculpits de manera perfectament simètrica. La visió dels gorgs era corprenedora. Era un paisatge salvatge on la força de l’aigua ho arrossegava tot al seu pas. Tot. La vida, la llum i el so. Tanta era la força de l’aigua que havia mossegat la pedra! "

pàgina 92-93 La Pedra del Sol

Coneixements d’astronomia a la prehistòria

La Gent de Pedra coneixia els moviments dels grups d’estrelles. Ho sabem perquè a les serres Garraf-Ordal s’han trobat diversos calendaris de pedra i alguns gravats que podrien ser anotacions dels moviments dels astres.

observatori astronòmic de Santa Maria de Cervelló

pedres amb inscultures trobades a Corbera de Llobregat

A les meves novel·les, Bera és la Guardiana del Temps.

«Bera estava ocupada fent alguna feina delicada, perquè ni tan sols el va sentir apropar-se.

—Què fas? —li va preguntar mentre l’enllaçava per la cintura i l’abraçava, juganer.

—Anoto la lluna —va respondre ella.

—També és una feina teva? —va voler saber Jubal, mentre acostava el nas a la pedra per tal de veure les incisions que feia la noia.

—Si, jo anoto la lluna, cada vespre, quan surt al cel. Ho veus? Cinc dits i dos dits fan set dits, fan un quart de cicle. Cinc i dos més, set dits, i la lluna és plena. Cinc i dos que són set més, i està en quart minvant. En set dies més la lluna es mor i cel és negre fins que neix la següent que, set dies més tard, és quart creixent, com ara.

Jubal havia seguit els moviments dels seus dits. Bera usava els dits per comptar: era fantàstic! Evidentment, ell també havia notat els canvis de la lluna en el cel; la seva gent també havia observat que la lluna recorria el cel en uns cicles; però mai se’ls havia acudit comptar-los, perquè no sabien com fer-ho. I, allò que era més màgic encara: dibuixar-los.

—Per què els anotes? De què serveix? —va voler saber Jubal.

—La lluna marca el temps.

—El temps?

—Sí, home, el temps. No ho entens? El temps. El temps de sembrar, el temps de collir. El temps a vegades és bo i d’altres no tant per segons quines feines. Si plantes els dies que la lluna creix, no obtindràs fruits. Els fruits recollits en lluna minvant, es conserven molt millor; també les plantes medicinals conservaran millor les seves propietats. Les collites de fruits que creixen per sobre de la terra es poden fer en lluna creixent; les dels fruits que creixen sota la terra, en lluna descendent. Però per llaurar la terra, la lluna ha d’estar creixent, com més grossa és la lluna, millor drena l’aigua».

Pàgines 80 i 81 de Gent de Pedra

El coll de la Pedra Dreta

Al coll de la Pedra Dreta, al cim més alt del terme de Castellví de Rosanes, hi ha una curiosa pedra, avui tombada, però de la qual encara es conserva alguna antiga fotografia que la mostra dreta. És doncs uns dels monòlits de pedra més meridionals dels quals es tindria notícia. Per què es va erigir una pedra tan gran en un lloc com aquest? Des d'aquest indret, la visió de les planes del Llobregat i de l'Anoia és corprenedora.

"La percussió de tambors, flautes i picarols acom-panyava els cants de la comitiva que es dirigia al coll de la Pedra Dreta. En un punt que dominava el paisatge i des d’on els turons descendien, a voltes suaument i a voltes entre barrancs i penya-segats, enmig d’un pla a l’aresta de la muntanya, hi havia una enorme pedra aixecada verticalment com un immens fal·lus que fecundés la terra. La matinada era fresca i la boira s’estenia per les valls en mantells estripats que la brisa s’esforçava en retirar".

Pàgina 189 La Pedra del Sol

Cares gravades a la roca

A tot el Massís d'Ordal, es reprodueix un patró ben curiós: hi ha cares, gravades a la roca, en indrets plens de coves i sovint prop d'esglésies, ermites o cementiris. A la fotografia, la cara que guarda l'ermita de Santa Maria de Cervelló.

Troballa de restes prehistòriques

El 24 d'agost del 2004, el grup SpeloCorb va descobrir, a la cova de Les Agulles, restes humanes i eines de sílex. Les investigacions arqueològiques posteriors han demostrat que es tracta d'una cambra sepulcral comunitària amb ritus de cremació parcial dels cadàvers.

..

La presència d'un poblament durant el neolític ha quedat, doncs, demostrada.

Podeu llegir més informació de la troballa prehistòrica al web "Coves i avencs" del grup SpeleoCorb:

http://speleocorbera.blogspot.com/2008/09/la-cova-de-les-agulles.html

Noves pedres amb inscultures a Corbera de Llobregat

                    
                                   

Antoni Guilleumas i Brosa va fer importants troballes arqueològiques a la zona de La Creu de l'Aragall, a Corbera de Llobregat